Per Sant Jordi, a Salou.com, ,Terra d’Instints,, una novel·la romàntica de Marta Magrinyà

La diada de Sant Jordi, el 23 d’abril, es viu a Catalunya com una festa carregada de simbolismes, de tradicions i de valors ancestrals. L’amor, l’esclat de la primavera, l’heroïcitat del cavaller que salva la princesa o la llegenda del drac derrotat que dóna pas a una rosa, juntament amb els llibres, són alguns dels elements d’una festa que es viu intensament. Segur que entre la gran varietat de llibres que es presenten per Sant Jordi podreu escollir aquell que considereu més encertat, sigui per regalar, sigui per a vosaltres mateixos. En tot cas, i amb motiu d’aquesta celebració, www.salou.com i www.saloudigital.cat us vol oferir els primers capítols de ‘Terra d’Instints’, una novel·la que és obra de Marta Magrinyà, una jove escriptora que es defineix a sí mateixa com a autora de novel·la romàntica. Magrinyà va néixer a Reus l’any 1969 i es llicenciada en Ciències de la Informació. Ha treballat en comerç internacional, protocol i comunicació. Als tretze anys va guanyar el primer premi literari. L’any 2006, va guanyar el “Premi de la Vila l’Ametlla de Mar” amb la seva novel·la "Esperant bones notícies", una història d’amor i amistat, i posteriorment va publicar ‘Terra d’Instints’, una novel·la que l’ha consolidada com la primera autora de novel·la romàntica catalana. A continuació podeu llegir els primers capítols de ‘Terra d’Instints’ i, si voleu contactar amb l’autora, podeu fer-ho mitjantçant el formulari que trobareu al final d’aquest text. TERRA D’INSTINTS Marta Magrinyà I PART PRÒLEG El meu nom és Edgar Requena. Sóc llicenciat en Filosofia i Lletres i en Periodisme. La meva gran ambició va ser sempre escriure. Escriure relats, assajos, novel•les o qualsevol cosa que em pogués suposar la glòria. Sempre havia volgut passar a la història amb una obra magnífica que m’immortalitzés. Quan vaig conèixer a la Agnès de Contijoch, em va semblar la dona més estranya que havia tractat mai i que, segurament, arribaria a tractar. Era prou corrent i prou diferent alhora. Calia parlarhi una estona i observar-la per a descobrir-li una virtut que, particularment, em fascinava: una misteriosa elegància. Fina de pell i de cabells, d'ulls grisos i opalins indefinibles, de figura provocadorament innòcua. Ni alta, ni baixa, bruna i pàl.lida al mateix temps. Cultivada, talentosa, hermètica. Besnéta, néta i filla d'artistes; escultors, pintors, escriptors i oradors per totes bandes del seu arbre genealògic. Tots procedents de Santa Aurora de Plot, una vila d’interior aïllada de la resta del món i capital d’una immensa comarca del sud del país que arribava fins a la Mediterrània. Una terra que semblava especialment adobada per a arremetre amb grans passions contra els seus pobladors. O bé la inspiració els venia de la terra, o bé els tornava a ella. Regaven l'argila amb sang per raó de les gestes i les causes més insospitades i obscures. Sovint per sentiments tan nobles i senzills com l'amor i l'odi. Personalment, sempre he atribuït simètrica bellesa a ambdós perquè contenen la mateixa puresa. Un mateix esperit alliberat, rabiós i ple de gelosies. Tan malalt he vist al foll d'amor com al foll d'odi, tan pertorbat m'ha semblat qui es deix endur per l'un com qui es rendeix a l'altre. Narraré els fets sense ometre cap detall malgrat dubto ser capaç de posar en paraules les emocions que van anar lligades als esdeveniments que vaig presenciar i fins a quin punt aquells personatges van capgirar el meu món. Tot i ser imprescindible conèixer els orígens del meu viatge, per a no avorrir al lector amb introduccions interminables i mil línies preliminars, simplificaré fins a l'extrem l’inici de tot. Aquest relat ha sorgit d'un mosaic de peces dispars. Alguns moments els vaig compartir amb l'Agnès, d'altres amb la resta dels implicats. Algunes porcions de temps, alguns diàlegs i situacions les vaig imaginar o deduir. Moltes converses alienes em van ser transcrites fil per randa per la mateixa Agnès. Per intuició, vaig captar l'essència de tot plegat i el rerafons que en un principi se m'escapava, a poc a poc, es va fer evident davant els meus ulls. Una tèrbola, molt tèrbola realitat, es va fer pura llum per a mi finalment i un sospir ampli em va envair de cap a peus. Per un instant, flotava en el fum d'un cigar encès en algun capítol d'una novel.la negra d'aquelles que ja no s'escriuen. La història va començar, òbviament, en el precís segon de la meva vida que em vaig trobar amb els seus ulls de color blau marí, que em semblaren un mar profund i encalmat. Era l’any 1992 i jo en tenia vint-i-nou. Exercia com a professor de grec i llatí a la Universitat Blanquerna. L'Agnès era poc més jove que jo i treballava en la restauració de la façana de l'antiga biblioteca del rectorat. No exercia cap càrrec important, només era una jove més amb bata blanca i pinzell enfilada tot el dia dalt d'una bastida. Ens van presentar una tarda de gener a la cafeteria de la Facultat i per atzar. No va ser fàcil guanyar-me la seva confiança però, amb la meva perseverança, al cap de mesos vaig assolir-hi una amistat força sincera. Era filla única i no tenia família ni amics a la capital, només un tal Joan Maria Gual que procedia de la Vall del Làcrima com ella i al qual semblava lligar-la una mena de fil invisible. Els seus pares havien mort en un accident d’automòbil quan ella tenia tretze anys. Una tieta se n’havia fet càrrec i, un any després, l’havia enviada fora de Santa Aurora per a estudiar. Jo no entenia per què ella no havia tornat mai al seu poble natal, però encara hi havia quelcom que em resultava més inverosímil. No semblava sentir-se gens afectada per aquell fet i havia passat de col•legi en col•legi en règim d'interna i, després, a la sol•litud d’un pis de lloguer sense plànyer-se ni un sol minut. Hom hauria dit que desitjava més que res en el món allunyar-se del seu passat o, potser, haver de fer-ho. Mai no parlava sobre aquesta qüestió. Finalment, la seva decisió de tornar a Santa Aurora de Plot aquella primavera de tres anys després i les condicions en què ho va fer van escapar completament a la meva capacitat de comprensió. Una mena d'atracció desconeguda em va empènyer a seguirla i, en nom de l’afecte que ens unia, ho vaig fer a pesar de la seva desesperada insistència per allunyar-me de tot allò, d'aquell petit univers que ella anomenava "la incivilitzada Vall del Làcrima". Val a dir que, en aquells dies, jo estava perdudament enamorat d'ella. CAPÍTOL 1 Temps era temps hi havia a Santa Aurora de Plot una immensa devoció per la Verge Maria. La gent de la vila, el camp i les rodalies la veneraven i li ofrenaven tota mena sacrificis espirituals i materials. A mitjan segle XVIII, Ricard de Contijoch, pintor i escultor, honorable fill de Santa Aurora de Plot, va escolpir en roure una imatge de la seva adorada Mare de Déu, tan bella que quasi no gosaven ni mirar-la. Tots els nadius contribuiren amb els seus estalvis per a guarnir-la amb or i feren forjar expressament una arca de plom dins el qual protegir-la en cas que fos necessari. Aquella reina era exposada a l'altar major de la catedral de Santa Aurora per a gaudi absolut dels fanàtics de les contrades. Neixien i morien rendits als peus d'aquell rostre de la divina, de la plena de gràcia, de la immaculada. Per a ells era tan necessària com la llum i l'aigua, i la durien dins el cor i escrita el codi genètic generació rera generació. Existien a la Vall del Làcrima dues grans famílies de terratinents: els Alerany i els Veronès. Posseïen gairebé totes les terres de la comarca i la resta de la gent vivia a les seves propietats i sota les seves ordres. Existia un enfrontament tàcit entre les dues nissagues; en unes èpoques silenciós i adormit, en d’altres, acarnissat. La rivalitat passava de pares a fills amb la mateixa naturalitat que els matalassos de llana i les vaixelles. Els morts de sang pura d'una i altra banda no es comptaven amb els dits de mans i peus. Arribada la Segona Guerra Mundial, la majoria dels homes de la zona eren al front perquè la covardia era considerada com el pitjor estigma pels oriünds. Ambdós hereus, en Carles Veronès i en Teodor Alerany, els primers. A la vila i a les masies de la comarca tan sols hi restaven vells, dones i nens. Una de les poques excepcions la constituïa l'esguerrat Lluch Correa, que havia patit la polio d'infant amb la desgràcia de ser-ne supervivent. Canten poemes i cançons que, enamorat de la seva esposa fins al moll de l'òs i veient-la morir de difteria, havia proposat a la vila comprar la imatge de la Verge Major de Santa Aurora per a posar-la al capçal del llit de la seva estimada. Pensava que només la Divina podria obrar el miracle de guarir-la. En Lluch Correa tenia joies heretades i monedes d'or de procedència desconeguda. Eren dies de misèria i solitud. No hi havia braços per a treballar un camp molt dur ni medicaments per a guarir als nens mal nodrits que, a més, patien les passes dutes pels moribunds tornats del front. Amb la desesperança de saber cada dia de noves i noves morts; de pares, germans, amics..., dones espantades amb fills malalts i ancians sucumbiren al terrible sacrilegi i, de comú acord, es vengueren la imatge en nom de la vila de Santa Aurora. Malgrat tot, l'agonitzant Bàrbara Correa sucumbia a l'extesa infecció poc temps després i sense que ni el poder indiscutible de la imatge pogués salvar-la del seu destí. En Lluch Correa s'havia tornat mig boig i expulsat de la casa familiar a l’única filla del matrimoni, la Maria Aurora, que fou acollida per una jove dida del poble anomenada Basileta. Durant setmanes, en Correa no va sortir al carrer ni va donar senyals de vida. Eren les acaballes del contenciós mundial. El més prest en tornar del nord va ser en Teodor Alerany, que ho féu sa i estalvi. Després, en Carles Veronès que havia perdut un braç i tenia part de la cara desfigurada. Qui no va tornar mai fou en Damià de Contijoch, el descendent de l'autor de la idoltrada escultura. Als supervivents, la notícia els féu un mal tan físic com moral i molt pitjor que no havia estat la pròpia guerra. Profanar la tradició era tocar la fibra més sensible d’aquells cavallers, i haver perdut la imatge de Santa Aurora significava haver-los robat el passat. Un matí de maig, davant la mateixa casa Correa, tots dos plantats al bell mig de la Plaça del Dilluns, reclamaren al lladre allò que els pertanyia. Li oferiren a en Lluch Correa el doble de la quantitat que havia pagat per la relíquia per tal de veure-la novament a l'altar major de la catedral. En cas contrari, cap ésser vivent a Santa Aurora de Plot podria descansar en pau mai més. S'havia produït una cruenta discussió entre ells. Les dones resaven rera els porticons semiclosos de les finestres i temien que algun sortilegi caigués sobre elles per la blasfema barbaritat comesa. Els mascles, a mesura que retornaven, les recriminaven, humiliaven i castigaven per la vergonya duta a les seves famílies. Els tres individus s'escridassaven des de la plaça a la balconada on romania en Lluch Correa, i des de la balconada a la plaça. En Lluch Correa havia perdut el senderi si s’havia de jutjar pel desconsol i la rauxa que mostrava. Jurava morir abans que lliurar la Verge. Segons es relata encara per les contrades, de sobte el foll havia sortit al balcó i s'havia encès en forma de torxa humana després de roixar-se amb gas-oil davant la mirada impassible dels dos prohoms de la vila. El cos calzinat d'en Correa havia quedat repenjat a la barana del balcó mig corbat i observant-los amb els ulls del diable. Una vella desdentada i xaruga, mig bruixa, havia esbombat pels carrers un mal auguri. Qui entrés a la casa per a recuperar la imatge seria maleït. Havia vist a l'àngel caigut aparèixer un instant entre les flames i, després, quedar plasmat en l'estela que el foc havia deixat al mur frontal de la casa, una taca allargada i plena de fúria, com una mena de braços encolerits que s'extenien cap a l'infern. Era temps de dissort i de catàstrofes, els esperits estaven cansats; els cossos, macilents; les ments embotornades. S'havien senyat i acordat esperar cinquanta anys abans d'entrar a la casa Correa i retornar la talla a la catedral de Santa Aurora. Mig segle perquè les generacions es renovessin i la maledicció desaparegués. Malgrat tot, l'absència de la imatge era una espina massa punxeguda clavada al cor de Santa Aurora de Plot. CAPÍTOL 2 La Florinda Arasa tenia la pitjor llengua de la vila i encara explicava la forma com el seu pare havia purificat a la seva mare en tornar de la guerra. Per haver consentit la venda de la imatge, la dona havia passat més d'un any tancada al celler i havia estat colpejada amb una vara cada dia. Era una d'aquelles vares primes i flexibles que tallen l'aire com el pitjor fuet de cuir. La Florinda salibava sempre que tenia l'ocasió de tornar a repetir el terrible puniment. Altres dones amb esposos menys salvatges havien corregut una sort menys cruel i havien estat sotmeses a càstics més clements. Malgrat això, ningú no podria esborrar mai de la ment de les dones de Santa Aurora aquells terribles episodis que succeiren a la fatal feblesa de canviar l'ànima de la Vall del Làcrima per unes quantes joies i un cofre de monedes massisses d'or. De ben petites, les nenes de la vila ja sentien explicar aquelles històries terribles i tota mena de malsons les amenaçaven tan bon punt es deslliçaven entre els llençols blancs dels seus llits. Creixien amb aquella por i amb aquella consciència de dur a la carn un segon pecat original. Tot i viure a la capital i a milers de quilòmetres d'aquell sud indòmit, l'Agnès encara es despertava de vegades suada i plena de calfreds, atacada per un llast aterridor. El rostre lleig i arrugat de la Florinda s'havia omplert de més replecs encara, si això fos possible. Aquell matí de primers de juny havia fet el descobriment quan es dirigia a primera hora a munyir les vaques del seu petit estable a vila. L'Evarist Altemir, un infeliç que treballava al servei de la vídua Alerany, havia aparescut difunt i lligat de mans i peus davant la porta de la casa de la Basileta, on encara habitaven els bessons Correa; en Sandro i la Carina. El desgraciat tenia els ulls i la boca oberts. Li havien traspassat el coll d'una ganivetada i estava banyat en sang. L'expressió del seu semblant contenia terror i l'evidència d'una sobtada trobada cara a cara amb la mort. Poc s'ho debia esperar si s’havia de jutjar per l'astorada paüra que hi havia dins la cavitats dels seus ulls inerts i la impotència encabida en els punys closos com pedres. Hom ja sabia què esperar a la Vall del Làcrima si un cadàver rebia l'albada plantat com una flor a la porta d'algú. Els mascles pagaven amb la vida per tota la seva nissaga. Ningú no tocava una dona si no es donava el cas que no hi hagués cap descendent masculí per a satisfer la set de revenja. Quan les dones pagaven amb sang els afronts duien un crisantem als llavis i es guardaven més dies de dol per la seva ànima. Una dona sempre podia trobar a algú disposat a morir en lloc seu. El cas era que algú morís per a netejar el nom de l'ofès. La Florinda havia corregut esperitada proclamant en totes direccions aquella visió espantosa que encetava una segura successió de calamitats. CAPÍTOL 3 Tot seguia igual. La seva cambra, els passadissos foscos, la fusta reinflada de les bigues i els finestrals, les repises plenes d'eufàgrima per a foragitar els mosquits a l'estiu. El somrís bonic de la tieta Noèlia, tal com el recordava. Ella no havia envellit. En setze anys, l’Agnès només havia trepitjat la vila tres cops; primer, feia molt de temps, per l’enterrament de la seva àvia materna, l’única que li quedava, i, després, per a resoldre uns temes legals quan va arribar a la majoria d’edat. En aquelles obligades ocasions ni tan sols havia fet nit a Santa Aurora. La nouvinguda havia obert la finestra de bat a bat. El vell i enorme armari de la seva cambra li esborronava la pell. No tolerava els espais reduïts, els ambients resclosits, l'aire enclaustrat. S'havia agenollat davant del gran crucifix que sempre havia estat penjat a la paret del nord. Era l’única peça tallada pel seu avi que es conservava a la casa. També hi havia el vell rosari de plata i boletes esmaltades cargolat en un dels barrots dels peus del llit. Aquell llit altíssim i ampli que feia nyic-nyec. Tots els llits de la casa eren pesants i feien un soroll delatador. L'Agnès podia recordar perfectament, un cop morts els seus pares, la insistent cadència del llit de la tieta Noèlia cada nit. En el poc més d’un any que havia viscut a la casa sola amb ella li havia comptat quatre amants diferents. En aquella època, l'Agnès no entenia gairebé res, però s'havia fet gran. Trepitjant les gastades rajoles vemelles de la casa una altre vegada, milers de records, olors i sensacions li havien vingut al pensament d'una glopada, alguns agres com la llet quallada pel temps; d’altres, dolços com la mel. Havia perdut el costum de resar feia molts anys. Tanmateix, un cop dins la seva antiga cambra, havia sentit l'impuls de postrar-se. L'Agnès s'havia promès un milió de vegades no tornar, però no hi podia fer més. Els cinquanta anys s'havien acomplert i quelcom més fort que la raó i la pròpia voluntat la dipositava a Santa Aurora com si hagués volat dalt d'una catifa màgica i ni ella mateixa fos conscient de com ni quan havia passat tot plegat. Era allí i prou. Ella i la tieta Noèlia, l’única germana de la seva difunta mare, sopaven a la terrassa del primer pis quasi sense llum. Una papallona blanca volava ensimismada al voltant de la trista i única bombeta penjada a la paret. Se sentia un cert murmuri al carrer. L'Agnès tenia la mirada fixa a la casa Correa, just a l'altra banda de la Plaça del Dilluns. Les dues dones estaven soles en un edifici que, tret d’aquell racó a cel ras a penes visible des de l’exterior, restava a les fosques. A Santa Aurora els agradava observar i no ser observats. L'Agnès tenia els orificis del nas plens de l'aroma de la primavera a la Vall del Làcrima. El riu corria fronterejant la vila per l'est però l’olor de terra seca premsava la seva flaire. Ja havia oblidat els llargs silencis que planaven sempre sobre els habitants d'aquell sud que duia ben endins i en el qual, per més que lluités contra si mateixa, se sentia a casa. S'ho mirava tot des de fora i amb un punt de fàstic, jutjant amb certa superioritat i redescobrint la ferèstega essència d'aquelles gents i, malgrat tot, podia actuar, sentir, pensar com ells a voltes. Si s'ho hagués proposat, hauria pogut tornar a ser com abans però no volia. Desitjava renegar de tots i per res del món retornar als origens d'aquell univers petit encabit dins una ment encara més estreta i petita. Volia sobredimensionar-se, crèixer i créixer fins a oblidar que havia sortit d'un pam de terra enfonsat en l'ancestre. Necessitava fugir del temor de Déu i dels homes, d'aquella esclavitud dels juraments i les supersticions, complaguda i masoquista, de la morbosa i insofrible duresa de la gent de la seva comarca natal que es debatia per arrencar-se del cor. -Per què no te'n vas a dormir ? Deus estar cansada pel viatge- li va proposar la Noèlia amb un somrís quasi inapreciable en la penombra. L'Agnès tenia la ment en altres racons. -Què ha passat ?- preguntà. -Sents la inquietud a l'aire, oi ? La tieta Noèlia tenia un to de veu confortable en descobrir que l'Agnès no havia perdut la facultat de seguir el rastre de la sang. -És un poca roba, un tal Altemir. Treballava per a la vídua Alerany. Ha aparescut mort davant la porta de la casa de la Basileta- explicà la dona amb la seva superba naturalitat, i allò més sorprenent era que a l'Agnès no se li feia gens estrany. -Per què ?- li va demanar la seva neboda. L'Agnès de Contijoch havia fet un parell de dies tard. Ja sabia que el gran esdeveniment s'havia produït puntualment el jorn establert. Havien entrat a la casa Correa, buida i prohibida des de feia mig segle, per a no trobar-hi l'anhelada imatge de la Verge Major tal i com havien esperat durant deu llargs lustres. La consternació es podia palpar a l'ambient. -Pel poble es diu que la vídua el va enviar a fer una feina molt bruta i el van descobrir. L'Agnès estava arrencant d’una en una les fulletes d'una immensa falguera que descansava sobre un pilar baix vora la taula. -Els Veronès, és clar- va emetre la nouviguda. La Noèlia deixava de respondre a l'obvietat. -Què va fer ?- preguntà l'Agnès tot seguit. -Tothom ha arribat a la conclusió que en Lluch Correa va enterrar la relíquia juntament amb la seva esposa i que per això no la van trobar dins la casa. Ahir al matí es va demanar permís per a profanar la tomba i comprovar la certesa de les sospites. El propi Mossèn Quer tenia els pèls de punta per la impaciència. Però sembla que la nit passada la vídua Alerany se'ns va voler adelantar i, qui sap, potser aquella gata maula pretenia robar-nos la imatge novament ... L'Agnès havia recolzat el cap al respatller de la cadira. Hi havia poques estrelles a l’edèn. -I quan l’obriran la tomba ? -Sembla que demà rebran un permís cardenalici. I que siguin maleïts els Correa si la imatge no és allí- sentencià la tieta Noèlia amb la claretat de pensament dels que saben odiar. L'Agnès sempre havia admirat la simplicitat quadriculada de la seva ment. La tieta Noèlia era el fruit més sucós i perfecte de Santa Aurora i tan bella com aquelles contrades amb olor de farigola. -Penses en mi alguna vegada, tieta ? -I tu ? Penses en mi ? L'Agnès no ho havia preguntat com una retret, sinó tan sols per curiositat. Sabia que la Noèlia, germana de la seva difunta mare, donaria tota la pell del seu cos per la seva única neboda si calgués però, en canvi, era incapaç d'escriure-li una carta o de trucar-lai. L'Agnès no li ho reprotxava. Ella feia exactament el mateix. -Per què segueixes soltera ? -I tu, Agnès ? La Noèlia actuava a la defensiva novament. -Jo tinc trenta anys- al.legà la noia. -I jo tots els homes que vull sense necessitat de casar-me. -Això no ho dubto...- mormolà l'Agnès amb un aire cansat. Aleshores sí que havia decidit anar-se'n a dormir.  

Roce: l'arròs més desenfadat i canalla de Cambrils