Ens veurem al pardís

  Els imprevistos d'una tarda. La Pineda, més o menys les 9 del vespre. Allí estava amb aquest bossa de mà a manera casament, que perdia tot el seu encant amb la resta de complements: l'ordinador, (Si ...! Meva gravadora decidir morir en aquests breus dies. Així que no va quedar altra que transportar això) i una càmera CANON (que ho meu m'ha costat tenir-ne). Però tot i estimar-la com part de la meva, especialment aquest dia Ai de veure com pesaves condemnada! Després de tot una vora de platja ple de gent en patins, adolescents que avui es volen i demà els veuré amb altres, grups d'avis sortint del seu dia a la platja (per descomptat els homes davant, amb les mans enrere, caminant amb el pit dret i les seves dones darrere, parlant sobre 'Marta' alguna de les seves nétes imagino ... Si! Marta se'ns casa ... I entre esportistes, petons passionals, converses del món i quefers diversos, aquí estic jo amb el vestit de nena bonica que va a al paradís (Sol de Mar) a fer un article, fixar-se en tot, deixar-se embriagar per la tendresa de l'aire ia demanar una pizza quatre formatges en comptes del menú de confitura d'ànec. Perquè tot i que estic convençuda que serà una exquisidesa sublim fins i tot per al paladar, per ara els meus quatre forquilles es queden a la simplicitat del tradicional, com per exemple ... Si! Una bona pizza. Un cop a la porta un noi molt alegre em condueix fins Oscar encarregat de dirigir el paradís de Sol de Mar, un home participatiu amb els seus empleats, un home d'aquells que ha bolcat gran part de la seva vida en el seu treball ... i el millor de tot es troba en que això a ell ... li encanta! Molt atent m'ensenya al detall cada un dels racons pels quals es compon el lloc que d'aquí a unes hores guardaré en la meva memòria com una cosa 'especial'. Potser no té res a veure, però cal dir ... que el servei d'aquest lloc, (si, les cambreres de tota la vida) tenien una proximitat, plana d'esperit i una simpatia ... ¡Increïbles! I de sobte entre sensacions i la resta, apareix un dels motius pels quals vaig per aquí aquesta nit. 'Àfrica Anaya', amb una desimboltura característic ajudada per una altra noia que semblava saber molt bé del que anava tot plegat, donant els últims retocs a l'escenari d'aquesta nit. Uns minuts després aquesta terrassa somriu perquè una energia i una puresa extraordinària han arribat, 'Yolanda Germán', dona que dins d'una estona em contestarà grans preguntes sobre la vida ... i quan tothom es va a preparar, apareix entre aquestes voluptuoses i blanques columnes 'Quique', 'Quique Germán' potser és cert això que diuen que els germans porten la mateixa sang ... perquè ara he somrigut fins jo. (...) Els primers acords comencen a sonar, i com si de 'casualitat' es tractarà, em porten 'la pizza'. No exageraré si dic que és la pizza més ... la textura ... jo ... mmm ... no sé! ... Per un moment em vaig sentir fins crítica gastronòmica perquè se m'ocorrien tants noms per a aquell plat, tants atributs, però tots mentals ... perquè realment estava tan bona aquella pizza que en paraules no era capaç d'expressar el bona que estava! I mentre camino submergida en sabors celestes per al paladar m'adono d'alguna cosa paradoxal i 'raríssim' a l'hora ... El plaer del gust està a l'altura de la música. I el paisatge a l'alçada del plaer. És la primera nit en què la textura del sabor és melodia amb música. És a dir ... donava la sensació que tant l'entorn, el menjar, com el rerefons musical d'aquella nit encantadora s'havien fusionat en la perfecta simbiosi. Però no només aquests tres elements ho havien fet, 'Àfrica, Yolanda i Quique' eren els fonaments ben units d'aquella meditació volàtil que vaig tenir. Era tendre. Un moment tendre. Era gairebé com estar en un núvol. Així em sentia. Surant en una extraordinària nostàlgia alegre, d'aquelles que et emocionen els sentits i et fan vessar a comptagotes 'agüilla' pels ulls. Fascinant la seva passió dalt de l'escenari. Hi va haver moments en què no vaig creure que allò pogués ser real. Eren instants de somni. Sonarà poc formal per a la poesia de les paraules ... però em van posar els pèls de punta ... La brisa del mar acaronant teles suaus en un vals amb l'aire, deixant la fragància de la tendresa a cada racó. La enteresa, la força i la valentia de les terres d'Àfrica. El procés de creixement personal de l'emoció per convertir el passat en art i el transmetre de les notes envoltant cossos mal · leables a la vida i expressius a explicar el què dels seus cors. Després un dels espectacles més rics en emoció que he vist mai, els meus ulls cacen al vol una de les mirades més íntimes entre els germans Germán mentre de fons sona 'Somewhere over the rainbow' Quique Germán a la guitarra i Yolanda Germán a la veu ... tant de bo pogués explicar com em vaig sentir, però no puc ... perquè quan alguna cosa m'arriba al fons del cor, em va quedar sense paraules ... Després d'aquest regal tinc l'enorme honor de poder entrevistar-me amb cada un d'ells. - De Àfrica vaig entendre que hi ha un art en el món que et fa millor persona. Vaig entreveure a una noia amb ganes de volar, de seguir explorant el món que va descobrir. Una dona forta, valenta, que s'ha superat a si mateixa obrint portes il · luminades. 'I sent també llum.' - En Yolanda vaig veure una gran dona amb una vida increïble, però no només per això, sinó pel que és ara gràcies a la seva vida. Perquè persones com ella trobes molt poques en el camí. 'Si alguna vegada et costa no cal que em diguis el perquè, probablement ho sabré, però entén que si la teva mirada il · lumina el cel ets capaç de tot i ho sé.' - I de Quique ... Quique de tu no vaig fer entrevista ... va sorgir una cosa meravellosa! Et vaig descobrir una mica més ... vaig descobrir la teva sorprenent ser, l'increïble nen que guardes dins. Estic completament segura que aconseguiràs aquest el teu somni. 'És difícil adaptar-se a les vies rectes, quan un és aire no sòlid. És complicat aquest el repte de ser per créixer, però que bonic és el que ensenyes que volant per les vies aprendràs a no témer. 'Perquè és important caminar, però és més important no deixar de caminar mai.' I així va transcórrer un altre dels meus aprenentatges ... per aquest lloc anomenat ... món. Notes de PD: Vaig rematar la nit a 'intentar' fer un petit esbós d'entrevista a 'Miguel Anxo' fotògraf amb una carrera sublim el qual es trobava 'gravant' a l'estrena de 'Fragància Flamenca Chill-Out' i vaig aconseguir una cosa molt positiva .... 'Jo no sóc fotògraf.' - Només un veritable fotògraf mai es considerarà fotògraf. - Com diria la meva mentora Núria - 'Jo no sóc fotògrafa reina, jo faig fotos al que veig.' Alegria

Roce: l'arròs més desenfadat i canalla de Cambrils